Tasca 5 - Exàmens de llengües

Uau! El tema d’aquesta tasca del blog em resulta força interessant, trobo que pot donar molt de suc. Anem a pams...

1. L'examen més llarg, més complex, més sofisticat i difícil de la meva vida:

De ben segur que en llegir aquest enunciat a –gairebé– tots i totes ens ha vingut al cap els exàmens de la University of Cambridge: 5 parts diferents (de gairebé dues hores cadascuna), repartides en només dos dies i que dóna lloc a unes jornades intensives –obligades– d’immersió lingüística a la Farga de l’Hospitalet –bé, això els pixapins i pixapin(e)s, que consti que m’hi incloc, què hi farem...

Tanmateix, l’examen més controvertit i surrealista que he fet mai de llengües va ser en francès, concretament el DELF.

Resulta que, igual com els exàmens de la University of Cambridge, els exàmens de DELF també se separen en nivells, amb la diferència, però, que s’han d’aprovar tots; és a dir, encara que el teu nivell sigui –posem per cas– de 4, abans no puguis realitzar aquest examen, hauràs d’aprovar els tres nivells anteriors.

Així doncs, recordo que la meva professora particular de francès em va encoratjar perquè fes els 4 primers nivells –alhora. Com us podeu imaginar, va resultar una experiència que no penso repetir: les quatre proves escrites les vaig realitzar un dia (amb un interval de mitja hora entre prova i prova), mentre que les orals, també seguides, van ser un altre dia.

També recordo que mentre les proves escrites per nivells seguien un ordre ascendent (del primer nivell al quart), les proves orals eren aleatòries. Així, primer vaig fer les proves 2, 3 i 4, i immediatament després em va tocar fer la del nivell 1. Això va donar lloc al fet que, tot just després d’haver de fer un monòleg durant 15 minuts sobre un text titulat “Les coccinelles vont a l’école” (en què es parlava d’un estudi que deia que la capacitat de concentració de les marietes per aprendre coses era superior a l’humana, tema que, tal com podeu imaginar, dominava sense problemes), vaig tenir la prova de nivell 1, amb preguntes del tipus: com et dius? Quants anys tens? Com es diu ton germà? T’agrada anar a la platja?

2. Quin és l'examen més injust, més mal plantejat i més erroni que heu fet mai?

A part de donar nom a un llibre, l’any 1984 és conegut per un altre fet: els i les estudiants nascuts aquell any, vam suposar la primera generació en dues reformes educatives prou importants: vam ser la primera promoció que va cursar 1r i 2n de l’ESO, i també vam ser la primera fornada de croissants que va “gaudir” d’apartat de listening a la prova d’anglès de la selectivitat.

Aquell examen possiblement fos el pitjor examen d’anglès que he fet mai...

Recordo que el tema central va ser el Senyor dels Anells, saga de la qual –encara avui– encara no he vist cap film. A la prova escrita encara em vaig poder defensar prou bé, possiblement perquè tenia més temps per poder endevinar què era un hòbbit, o qui carai devia ser el tal Frodo –a Catalunya, de Can Saquet.

Tanmateix, la prova d’audició va ser un desastre: recordo que es va tractar d’un examen tipus test en què em vaig haver d’inventar la meitat de les respostes, en part perquè no era capaç de trobar el sentit al que sentia –d’això se’n diu ficció, Àlex–, però també gràcies a les motos sense tub d’escapament que passaven rodes-ajudeu-me al costat de l’aula on vam fer l’examen.

Aquell dia vaig decidir que no miraria mai una pel·lícula del Senyor dels Anells, promesa que encara avui compleixo.

3. Quin és l'examen més important de llengües que has viscut? Per què?

Segurament hagi estat el de la prova d’accés a la llicenciatura que curso ara mateix. Recordo que en quinze dies em van coincidir els exàmens de First, la prova de la UAB de traducció –per si de cas fallava a la de la UPF– i la d’aquesta mateixa facultat.

També recordo que la prova de la UAB va ser el dia abans que la de la UPF, i que –almenys jo– vaig trobar molt més difícil la prova de l’Autònoma, que curiosament exigia una nota de tall més baixa...

4. Què és el que us posa més nerviós en un examen? Què feu per controlar-ho?

Sens cap mena de dubte, el que em posa més nerviós és començar a deixar preguntes a mitges, que sé com començar a respondre, però que em condueixen a atzucacs mentals. El que miro de fer és no començar a respondre compulsivament, sinó més aviat intentar esbossar una estructura de la resposta que donaré per a cada pregunta i començar pels apartats que em resulten més assequibles.

5. Sou bons fent exàmens de llengües? En quina mena de preguntes? Per què? Explica'ns algun secret que ens pugui ajudar a ser millors -nosaltres també!

Suposo que si he arribat fins al quart curs de la llicenciatura de Traducció i Interpretació és perquè no se’m donen malament les llengües. De totes maneres, així com no sabria dir què és el que se’m dóna millor de les llengües estrangeres –possiblement la gramàtica i el pla escrit–, sí sé quina és la meva bèstia negra: els listenings. Més enllà d’aquella prova terrible a la selectivitat, aquest tipus d’exercicis sempre m’ha donat força problemes, independentment de la llengua que hagi estudiat: anglès, francès, rus...

Recordo –i puc demostrar, atès que encara en conservo les qualificacions– que als exàmens de First i Advanced en aquesta prova vaig treure una nota molt pitjor que a la resta d’apartats. Possiblement tot plegat sigui una combinació del fet que no tingui gaire bona orella, i també dels nervis que ja de per si em produeixen aquestes proves.

La llengua més rara del món

Suposo que algú/na de vosaltres ja deu haver sentit, llegit o vist aquesta notícia, però l'adjunto igualment per a qui no n'estigui al cas -cliqueu damunt de la fotografia:

Five cents: Resulta que han "descobert" -les cometes volen dir que en realitat un professor de fonètica i fonologia de la universitat de Manchester fa 30 anys que ho va descobrir- una llengua, parlada per una tribu de l'Amazònia, que, atesa la seva gran simplicitat, posaria en dubte el concepte de gramàtica universal Chomskià -teoria sobre la qual es fonamenta gairebé tota la lingüística actual. Bàsicament, es tractaria d'una llengua tan simple que no deixaria lloc a la recursivitat dels enunciats, ço és, allò tan famós que "el llenguatge és creatiu" -entre d'altres moltes coses.

Evidentment, n'hi ha que ja han sortit en contra de la teoria proposada pel bo d'en Daniel Everett -així es diu el pacient descobridor-, tot defensant el caràcter "gairebé diví" -el contingut de les cometes és collita pròpia- de la teoria de Chomsky.

Més enllà d'entrar en valoracions sobre si això suposa un terrabastall per al conjunt del paradigma lingüístic actual, em quedo amb el fet que m'assabentés de la notícia a través del programa 'La rosa de los vientos' d'Onda Cero, i fos precisament en Carlos Canales qui en donés compte, empès per una atracció vers la notícia impròpia del seu pensament (vegeu actualitzacions primerenques).

Espero que us agradi!

Tasca 4 - Aules, companyonia i horaris

Si he de ser franc, mai no he pensat que un condicionament millor o pitjor d’una aula pugui incidir “substancialment” en l’evolució de l’alumnat –llevat de casos puntuals de pràctiques “especials”, com ara la interpretació, en què és gairebé indispensable la presència d’auriculars, cabines i d’altre material de suport. Així, en sento gairebé incapaç de destacar una aula –físicament parlant– per damunt de totes en les que he rebut classe de llengua.

De totes maneres, i suposo que molta gent estarà d’acord en aquest punt, sí que he maleït més d’un cop les típiques aules en què l’alumne/a ha de seure en aquells pupitres individuals amb una fusta –o darrerament plàstic– que fa de respatller dels folis en què es prenen els apunts i que en cap cas no és més gran que una carpeta. Segur que més d’un/a ha patit algun cop les inclemències d’aquests tipus de cadira-taula –sobretot en exàmens amb apunts!

Pel que fa al grau d’importància de la –millor o pitjor– relació amb els companys/es en un curs de llengua, tampoc no hi he donat mai una importància excessiva. És evident, però, que precisament en classes d’ensenyament de llengües s’agraeix molt més que regni una bona relació amb la resta de companys i companyes, atès que s’hi duen a terme més activitats de cooperació –exercicis en parelles o en grup com ara recreació de diàlegs– que no pas en d’altres àmbits molt menys pràctics com ara la història.

No obstant això, la meva opinió en aquest punt és que a mesura que s’avança cap a estudis superiors no obligatoris –batxillerat, universitat– la relació amb els companys/es no ha de representar el pilar bàsic de l’èxit –o no– en l’evolució de les classes, sinó només un complement que, en tot cas, no ens ha de fer “ballar el cap”. Per exemple, a l’Escola oficial d’idiomes, i possiblement atesa la gran diferència d’edat, origen i interessos entre els diferents companys/es de classe, la relació entre nosaltres és veritablement freda –en termes generals– i això no ha provocat que el meu rendiment o interès envers la llengua que hi estudio hagi disminuït.

Finalment, pel que fa al darrer punt, el dels horaris, he de dir que, per bé que sovint em costi activar-me als matins, trobo que el meu moment àlgid de concentració és sempre abans del migdia. De fet, els darrers tres anys de carrera he tingut majoritàriament classes a la tarda –cosa que agraeixo, ja que m’ha permès compaginar els estudis amb una feina en horari nocturn–, però tot i així sempre m’he sentit molt més “dispers” en les classes que he tingut a la tarda, que no pas a les del matí –i encara més a partir de l’abril, quan comença a fer calor i fins i tot els sistemes “intel·ligents” de refrigeració de la UPF semblen tenir ganes de fer la guitza!

A més a més, encara en relació al darrer punt, trobo que el fet de tenir les classes al matí permet a l’alumne/a organitzar-se el seu temps molt millor –a banda de poder dur a terme activitats complementàries– que no pas si es tenen a la tarda o, encara pitjor, al llarg del dia –vegeu el formatge gruyère en què s’han convertit els meus horaris aquests darrers 3 anys.

Quant als cursos intensius de llengües, mai no n’he cursat cap, tot i que des de fora em fa la impressió que poder arribar a ser molt i molt feixucs si no es té un gran interès per la matèria que s’hi imparteix. De totes maneres, sobretot pel que fa als cursos intensius d’idiomes estrangers, molta gent dels que n’han cursat asseguren que després d’haver-se estat una setmana, una quinzena o un mes parlant vuit hores al dia en aquell idioma, sentien certes dificultats per a expressar-se en la seva pròpia llengua materna. En aquest sentit, doncs, trobo que es tracta d’una bona eina d’ “immersió lingüística”, tot i que, com gairebé tot, sempre sigui preferible una mica de moderació.

Tasca 3 - Teories psicològiques en l'ensenyament de llengües

Abans de res, m’agradaria comentar el fet que, igual com vaig comentar en la tasca relacionada amb les teories lingüístiques en l’ensenyament de llengües, no trobo que cap de les teories psicològiques exposades a classe sigui LA teoria. Així, tal com vaig comentar temps enrere, al meu parer la millor opció seria la de picar una mica d’ací i una mica d’allà fins a arribar a una espècie de teoria-mixta, compendi de les bones bases i idees que aporta cada teoria –i adversària dels disbarats que també deixen anar els/les seus/ves precursors/es!

La veritat és que no sabria ben bé per on començar, ja que trobo que la meva experiència com a aprenent de llengües ha viscut episodis relacionats amb –gairebé– totes les teories psicològiques exposades. Crec, doncs, que la millor opció serà la de fer un breu comentari de cada teoria i mirar de relacionar-ho amb la meva experiència personal:

Conductisme, o el primer disbarat: els errors són dolents
La veritat és que es tracta d’una de les teories que m’ha resultat més familiar. Ja fa un temps, en aquella llunyana primera pràctica del blog, vaig comentar que l’escola on vaig cursar l’educació primària pertanyia, en certa manera, a “l’antiga escola”, o que si més no s’hi duien a terme alguns procediments que, amb el temps, he sabut sancionar com a “passats de moda” –eufemísmicament parlant.
Així, per exemple, recordo que el professor o professora dividia la classe en tres fileres (verticals): la de la dreta (vés a saber per què) era la dels “avançats”, la del mig era la dels “normals”, i la de l’esquerra la dels “dropos”. La posició de l’alumne/a depenia dels seus avenços: en principi, si no deies cap disbarat, parties de la filera dels avançats, però si deies cap disbarat (cosa que demostrava que no havies estudiat), la teva situació podia “desviar-se cap a l’esquerra”.
Proposo una nova teoria psicolingüística: el conductisme negatiu, en què els estímuls no es basen en la motivació, sinó en la por de pertànyer al grup dels “dropos”.

Humanisme, o l’antítesi de l’ESO: la individualització
Trobo que es tracta de la teoria que menys s’adiu a la meva experiència com a aprenent de llengües. D’altra banda, crec que tot el que proposa resulta bastant utòpic, tenint en compte que segurament només és aplicable a les classes particulars. De fet, tal com he esbossat amb el títol de l’apartat, considero que es tracta d’un mirall –trencat- del model d’ensenyament de llengües de l’educació secundària i fins i tot del batxillerat (deixaré de banda l’àmbit universitari). Destacaré dues coses que m’han sobtat força:
a) Èmfasi en la individualització, cosa que resulta una mica difícil en classes de més de 10 persones (a tot estirar). Ara només caldria mirar la mitjana d’estudiants per classe a l’ESO o el batxillerat.
b) No obligar ningú a parlar. Mai no m’he trobat en una classe en què, si no volies, no participaves. Trobo que, de fet, el millor és que tothom participi en les explicacions, per bé que tot sovint la timidesa hi jugui en contra.

Constructivisme
El que he trobat més interessant d’aquesta teoria és el model que proposa de les fases d’aprenentatge en funció de l’edat. Una cosa que resulta tan òbvia sovint no es té prou present en l’ensenyament de llengües.
Ja se’ns havia presentat aquest model a l’assignatura de psicolingüística.

Socioconstructivisme
D’aquesta teoria destacaria el fet que lligui indissolublement llengua i cultura. És evident, i molt interessant, veure com els factors que han marcat una societat han transcendit en la seva llengua; de la mateixa manera, cal tenir en compte aquests aspectes a l’hora d’ensenyar l’idioma.
Un altre punt força interessant és el de la Zona de desenvolupament pròxim (o la teoria de l’input +1, tal com es va comentar a classe). Hi estic totalment d’acord: per tal de tenir èxit, el professorat ha de saber situar-se –només– en un esglaó superior al de l’alumne/a. Trobo totalment assenyat que en una fase primerenca d’aprenentatge el professorat no corregeixi tots els errors que comet el seu alumnat. El problema, però, és que de vegades potser el llistó s’abaixa massa: fins que no vaig ser a la universitat no vaig aprendre moltíssimes coses –que ara trobo bàsiques– sobre normativa catalana.

Tasca 2 - Teories lingüístiques en l'ensenyament de llengües

La veritat és que em resulta força difícil reconèixer les teories en què s’han basat els professors i professores de llengües que he tingut fins ara. De fet, tal com he llegit al blog d’algun company, ni tan sols recordo ben bé com van ser els meus inicis en cadascuna de les llengües que conec, com tampoc la metodologia que seguia el professorat a l’hora d’impartir les classes.

De totes maneres, el que sí que crec –humil opinió– és que la millor teoria a l’hora d’ensenyar una llengua és, precisament, deixar de banda les teories. Al meu parer, cada llengua és un món i, per tant, resulta molt difícil voler generalitzar un model deixant de banda les característiques pròpies de cada llengua.

Un exemple: vistes les explicacions dutes a terme tan a la classe de teoria com a la classe de pràctica, m’he adonat que segurament l’aprenentatge propi de totes i cadascuna de les llengües que conec s’ha basat més aviat en un model generativista que no pas en un d’estructuralista –cosa que a priori sembla una gran sort!–. Amb tot, i ara penso en l’anglès o el francès, quina metodologia és la que segueix generalment el professorat a l’hora d’ensenyar, respectivament, els irregular verbs i els subjuntius de quelques verbes? Suposo que hi haurà força gent que va seguir el mateix modus operandi que jo en l’aprenentatge d’aquests llistats de verbs: memoritzar, memoritzar i... ah si! Repetir com un lloro fins a la sacietat.

Segurament n’hi haurà que pensaran que existeixen maneres millors d’ensenyar aquests llistats de casos “excèntrics”, però jo, personalment, trobo que, tractant-se de llistes tancades i no gaire extenses –gràcies a déu!–, la manera més ràpida i efectiva era allò tan típic de: “Memoritzeu els 10 primers verbs per dijous”, i així successivament... De fet, encara avui dia només de llegir to be ja recito mentalment “was, were, been”, i així amb tota la resta de verbs. Senyal que aquell procediment típicament estructuralista va donar els seus fruits, no?

Tota aquesta “paragrafada” (observo, capcot, que l’ampliació del DIEC no preveu aquest neologisme L) serveix per defensar –amb matisos– els procediments estructuralistes en l’aprenentatge i ensenyament de llengües. De fet, arran de les explicacions que s’han dut a terme a classe –i potser ha estat una impressió massa subjectiva–, m’ha semblat que el dolent de la pel·lícula en el camp de les teories lingüístiques és l’estructuralisme, sota l’ombra allargada del generativisme. Al meu parer, és evident que com menys canònic i més dinàmic sigui l’aprenentatge d’una llengua, millor resultarà per l’alumnat; amb tot, però, cal no arraconar el fet que sovint –i n’hauríem d’estar ben agraïdes i agraïts– les llengües es mostren força mecàniques.

Sense anar més lluny: fa sis mesos, vaig començar a estudiar rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. El primer que sobta d’aquest idioma, i d’altres de la família eslava, és l’alfabet que empren. Solució per què va optar la professora? “Ah, per cert, l’alfabet ciríl·lic us el mireu a casa. La setmana vinent donaré per suposat que totes i tots ja el domineu.” Una setmana més tard totes les companyes i companys ja eren capaces i capaços de llegir i escriure –amb dificultats, i és clar– amb aquell manat de gargots.

Un procediment semblant a aquell single tan conegut:

“Ei-bi-si-di-i-ef-gi,
Eitx-ai-gei-quei-el-em-en,
Ou-pi-quiu-ar-es-ti-iu...”

Qui vol continuar?

L'aprenentatge de llengües en societats plurilingües

Us adjunto un altre document interessant, que segurament dóna compte que existeixin persones interessades a distorsionar tant la realitat com en el documental anterior. Es tracta d’un fragment del llibre El preu de ser catalans, de la Patrícia Gabancho (confio que no transgredeixi els drets d’autor del volum... que quedi entre nosaltres ;_) ).

Per tal d’entendre millor el text, tingueu en compte que es tracta d’una escriptora argentina (de fet, aquest punt és deduïble arran de les seves paraules), si més no, es tractava d’una visió més objectiva de la que podríem tenir els/les propis/pròpies catalans/es:


La relació de les persones amb les llengües és individual, però hi ha alguns trets generalitzables. Les persones que parles llengües dites universals acostument a ser més monolingües . Per exemple, els angloparlants, que creuen que poden anar pel món sencer sense cap més esforç, i de fet hi poden. Per exemple els francesos de fa unes poques dècades, que no parlaven res més que francès, perquè aquesta també havia estat una llengua imperial, i diplomàtica, i culta, i hi havia un implícit orgull en el fet de parlar només això: que vinguin els altres. Avui dia tot francès amb una mica de cultura fa de més i de menys.

A casa, com a totes les famílies de classe mitjana de Buenos Aires, l’anglès és moneda corrent. De fet, jo vaig, viure als Estats Units de petita, i això marca, però tots els meus amics se sabien fil per randa les cançons de rock anglosaxó, i ens en passàvem les lletres com qui res.

Em vaig criar en una època n la qual hi havia consciència plena que l’espanyol –el castellà, en diem els argentins– era un idioma de pobres: un idioma de losers, que encara no havien començat a ser migrants. No pas perdedors en la cultura (les cultures que parlen castellà han estat i són importants i excel·lents) sinó en la geopolítica i en l’economia.

Buenos Aires està ple de gallegos arribats fa cent anys, humils treballadors que han anat prosperant i que ara toquen tota l’escala social. El trànsit continuat d’hispans cap als Estats Units és un mirall d’aquell èxode primigeni; però també l’arribada d’espanyols del sud a Catalunya durant vint anys, del 1950 al 1970; i els cubans que fugen no tant de la dictadura com de la pobresa; i els llatins que ariben avui a Espanya.

Això, a Buenos Aires, ho teníem après visceralment: i per això els argentins parlen anglès i els espanyols, no.

Conec el cas d’una noia de Madrid que sí que el parla, l’anglès, i el parla tant que se’n va anar a treballar a una multinacional amb seu a París. Al cap de sis mesos, sis!, va renunciar al lloc de treball i va tornar a Madrid.
Acceptava que, durant les hores de feina tothom parlés en anglès, com estava acordat per contracte. Però no tolerava que, en sortir i anar a fer una copa, els companys francesos volguessin parlar en francès. Ella no sabia francès. I en sis mesos no va aprendre francès, tan a prop que el tenia. I se’n va tornar a Madrid.

Tinc la certesa que aquesta anècdota és impossible en la pell d’un català catalanoparlant. Els catalans són les persones més dúctils en l’aprenentatge de llengües, no només perquè tenen les neurones entrenades amb el bilingüisme, sinó perquè hi tenen l’aparell conceptual. Tenen les fronteres obertes.

Un català s’instal·la en una ciutat on es parlen quinze llengües i el primer dia, tot just arribat, s’asseu, s’arromanga i diu: molt bé, comencem amb la primera.

Sens dubte, em quedo amb la frase de "els catalans són les persones més dúctils en l’aprenentatge de llengües". Més enllà de representar una afirmació gens objectiva -o si més no no està formulada gaire objectivament-, el que comparteixo és el fet que les socitetats plurilingües són més aptes en l'aprenentatge de les llengües, a més d'estar més senbilitzades amb el que es podria definir com "consciència lingüística".

Apa, i doncs, què en penseu, de tot plegat?

PD: Bona proposta la de la Mònica de penjar fotos nostres als blogs. Així podrem saber qui és qui...

Carlos Canales, ciutadà de segona categoria

Vet aquí que la matinada de diumenge passat em vaig dedicar a escoltar un programa cultural que fan a l’emissora Onda Cero i que duu per nom ‘La rosa de los vientos’. És ben cert que avui dia cal anar amb peus de plom amb segons quines emissores nacionals si no vols acabar amb un atac de nervis, però la veritat és que fins aleshores havia trobat que tot el que deien els tertulians d’aquest programa era força assenyat i coherent. Lamentablement, resulta que de cop i volta va aparèixer damunt la taula el tema de la diversitat lingüística, i un dels tertulians, un tal Carlos Canales, va assegurar, entre d’altres moltes coses, que la diversitat lingüística representava tota una lacra per al món i que la llengua no representava cultura.

Si pogués us facilitaria el discurs que va emetre el sr. Canales en qüestió, però no m’ha estat possible trobar-lo enlloc. A canvi, us regalo un altre link força interessant que us conduirà cap a un documental que de ben segur –i per desgràcia– ja heu vist.

http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw

Es tracta d’un bon exemple de manipulació periodística de la situació del català a les aules i a la societat catalana.