Tasca 4 - Aules, companyonia i horaris

Si he de ser franc, mai no he pensat que un condicionament millor o pitjor d’una aula pugui incidir “substancialment” en l’evolució de l’alumnat –llevat de casos puntuals de pràctiques “especials”, com ara la interpretació, en què és gairebé indispensable la presència d’auriculars, cabines i d’altre material de suport. Així, en sento gairebé incapaç de destacar una aula –físicament parlant– per damunt de totes en les que he rebut classe de llengua.

De totes maneres, i suposo que molta gent estarà d’acord en aquest punt, sí que he maleït més d’un cop les típiques aules en què l’alumne/a ha de seure en aquells pupitres individuals amb una fusta –o darrerament plàstic– que fa de respatller dels folis en què es prenen els apunts i que en cap cas no és més gran que una carpeta. Segur que més d’un/a ha patit algun cop les inclemències d’aquests tipus de cadira-taula –sobretot en exàmens amb apunts!

Pel que fa al grau d’importància de la –millor o pitjor– relació amb els companys/es en un curs de llengua, tampoc no hi he donat mai una importància excessiva. És evident, però, que precisament en classes d’ensenyament de llengües s’agraeix molt més que regni una bona relació amb la resta de companys i companyes, atès que s’hi duen a terme més activitats de cooperació –exercicis en parelles o en grup com ara recreació de diàlegs– que no pas en d’altres àmbits molt menys pràctics com ara la història.

No obstant això, la meva opinió en aquest punt és que a mesura que s’avança cap a estudis superiors no obligatoris –batxillerat, universitat– la relació amb els companys/es no ha de representar el pilar bàsic de l’èxit –o no– en l’evolució de les classes, sinó només un complement que, en tot cas, no ens ha de fer “ballar el cap”. Per exemple, a l’Escola oficial d’idiomes, i possiblement atesa la gran diferència d’edat, origen i interessos entre els diferents companys/es de classe, la relació entre nosaltres és veritablement freda –en termes generals– i això no ha provocat que el meu rendiment o interès envers la llengua que hi estudio hagi disminuït.

Finalment, pel que fa al darrer punt, el dels horaris, he de dir que, per bé que sovint em costi activar-me als matins, trobo que el meu moment àlgid de concentració és sempre abans del migdia. De fet, els darrers tres anys de carrera he tingut majoritàriament classes a la tarda –cosa que agraeixo, ja que m’ha permès compaginar els estudis amb una feina en horari nocturn–, però tot i així sempre m’he sentit molt més “dispers” en les classes que he tingut a la tarda, que no pas a les del matí –i encara més a partir de l’abril, quan comença a fer calor i fins i tot els sistemes “intel·ligents” de refrigeració de la UPF semblen tenir ganes de fer la guitza!

A més a més, encara en relació al darrer punt, trobo que el fet de tenir les classes al matí permet a l’alumne/a organitzar-se el seu temps molt millor –a banda de poder dur a terme activitats complementàries– que no pas si es tenen a la tarda o, encara pitjor, al llarg del dia –vegeu el formatge gruyère en què s’han convertit els meus horaris aquests darrers 3 anys.

Quant als cursos intensius de llengües, mai no n’he cursat cap, tot i que des de fora em fa la impressió que poder arribar a ser molt i molt feixucs si no es té un gran interès per la matèria que s’hi imparteix. De totes maneres, sobretot pel que fa als cursos intensius d’idiomes estrangers, molta gent dels que n’han cursat asseguren que després d’haver-se estat una setmana, una quinzena o un mes parlant vuit hores al dia en aquell idioma, sentien certes dificultats per a expressar-se en la seva pròpia llengua materna. En aquest sentit, doncs, trobo que es tracta d’una bona eina d’ “immersió lingüística”, tot i que, com gairebé tot, sempre sigui preferible una mica de moderació.