Abans de res, m’agradaria comentar el fet que, igual com vaig comentar en la tasca relacionada amb les teories lingüístiques en l’ensenyament de llengües, no trobo que cap de les teories psicològiques exposades a classe sigui LA teoria. Així, tal com vaig comentar temps enrere, al meu parer la millor opció seria la de picar una mica d’ací i una mica d’allà fins a arribar a una espècie de teoria-mixta, compendi de les bones bases i idees que aporta cada teoria –i adversària dels disbarats que també deixen anar els/les seus/ves precursors/es!
La veritat és que no sabria ben bé per on començar, ja que trobo que la meva experiència com a aprenent de llengües ha viscut episodis relacionats amb –gairebé– totes les teories psicològiques exposades. Crec, doncs, que la millor opció serà la de fer un breu comentari de cada teoria i mirar de relacionar-ho amb la meva experiència personal:
Conductisme, o el primer disbarat: els errors són dolents
La veritat és que es tracta d’una de les teories que m’ha resultat més familiar. Ja fa un temps, en aquella llunyana primera pràctica del blog, vaig comentar que l’escola on vaig cursar l’educació primària pertanyia, en certa manera, a “l’antiga escola”, o que si més no s’hi duien a terme alguns procediments que, amb el temps, he sabut sancionar com a “passats de moda” –eufemísmicament parlant.
Així, per exemple, recordo que el professor o professora dividia la classe en tres fileres (verticals): la de la dreta (vés a saber per què) era la dels “avançats”, la del mig era la dels “normals”, i la de l’esquerra la dels “dropos”. La posició de l’alumne/a depenia dels seus avenços: en principi, si no deies cap disbarat, parties de la filera dels avançats, però si deies cap disbarat (cosa que demostrava que no havies estudiat), la teva situació podia “desviar-se cap a l’esquerra”.
Proposo una nova teoria psicolingüística: el conductisme negatiu, en què els estímuls no es basen en la motivació, sinó en la por de pertànyer al grup dels “dropos”.
Humanisme, o l’antítesi de l’ESO: la individualització
Trobo que es tracta de la teoria que menys s’adiu a la meva experiència com a aprenent de llengües. D’altra banda, crec que tot el que proposa resulta bastant utòpic, tenint en compte que segurament només és aplicable a les classes particulars. De fet, tal com he esbossat amb el títol de l’apartat, considero que es tracta d’un mirall –trencat- del model d’ensenyament de llengües de l’educació secundària i fins i tot del batxillerat (deixaré de banda l’àmbit universitari). Destacaré dues coses que m’han sobtat força:
a) Èmfasi en la individualització, cosa que resulta una mica difícil en classes de més de 10 persones (a tot estirar). Ara només caldria mirar la mitjana d’estudiants per classe a l’ESO o el batxillerat.
b) No obligar ningú a parlar. Mai no m’he trobat en una classe en què, si no volies, no participaves. Trobo que, de fet, el millor és que tothom participi en les explicacions, per bé que tot sovint la timidesa hi jugui en contra.
Constructivisme
El que he trobat més interessant d’aquesta teoria és el model que proposa de les fases d’aprenentatge en funció de l’edat. Una cosa que resulta tan òbvia sovint no es té prou present en l’ensenyament de llengües.
Ja se’ns havia presentat aquest model a l’assignatura de psicolingüística.
Socioconstructivisme
D’aquesta teoria destacaria el fet que lligui indissolublement llengua i cultura. És evident, i molt interessant, veure com els factors que han marcat una societat han transcendit en la seva llengua; de la mateixa manera, cal tenir en compte aquests aspectes a l’hora d’ensenyar l’idioma.
Un altre punt força interessant és el de la Zona de desenvolupament pròxim (o la teoria de l’input +1, tal com es va comentar a classe). Hi estic totalment d’acord: per tal de tenir èxit, el professorat ha de saber situar-se –només– en un esglaó superior al de l’alumne/a. Trobo totalment assenyat que en una fase primerenca d’aprenentatge el professorat no corregeixi tots els errors que comet el seu alumnat. El problema, però, és que de vegades potser el llistó s’abaixa massa: fins que no vaig ser a la universitat no vaig aprendre moltíssimes coses –que ara trobo bàsiques– sobre normativa catalana.
4 comentarios:
Hola Alex,
m'agrada com has exposat les teories, ho fas molt atractiu.
Seguim aprofundint "namica". Com seria possible aplicar l'humanisme a l'ESO? Que jo recordi, la professora es barallava per fer-se sentir, per tant, com a molt moltíssim, m'ho podria imaginar per un crèdit variable amb poca gent, com tu dius. Naturalment, en el sistema reglat (i com vam dir ahir a classe) no podem centrar-nos en l'individu. A més... ja hi ha prou debat amb el tractament dels alumnes per evitar el fracàs escolar i tot això...només faltaria que ara els professors haguessin de mimar als seus alumnes perquè rendissin millor. No ho sé, no ho veig clar. Els alumnes, en general, no es trenquen.
No és factible econòmicament. Lingüísticament no ho sé, no l'he catat. Però no crec que s'hagin de tenir en compte tants factors "sensibles", al cap i a la fi, tots hem passat per el mateix.
M'agradaria comentar una mica això que dius de la ZDP. Suposo que en una situació global, en una classe d'EL de l'ensenyament reglat, el professor sí que ha d'abaixar el nivell a l'alumne que té la ZDP més "limitada", però jo ara em plantejo: realment, el professor pot, en aquests casos, aplicar cap mètode amb cara i ulls? o cada vegada més, s'ha de limitar a lluitar amb els alumnes de la manera que pugui? I fora de les aules de l'institut, no creus que la ZDP pot ser molt eficaç? En classes particulars o grups reduïts, crec de veritat que és la manera de "fer córrer" els alumnes, com allò de la pastanaga i en Bugs Bunny...no?
Cristina,
Jo simplement parteixo de la base que gairebé totes les teories -i encara més les aplicades a àmbits pràctics com l'ensenyament de llengües- són utòpiques, i, en tot cas, només serveixen per a descriure "tendències generals".
D'aquí, segurament, que cap no s'adigui al 100% a la docència que hem rebut cadascú/na de nosaltres.
No miro de trobar la seva possible aplicació "empírica" (de fet, trobo que la majoria dels punts que proposen no en tenen), sinó simplement d'entendre-les -que a cops ja resulta força complicat!
Hola Alex,
Me llamó la atención tu propuesta de utilizar una metodología mixta para enseñar lenguas. En mi experiencia como docente de ESO tuve dificultades para ser congruente con una metodología, es decir, tener una correspondencia con un enfoque determinado en todas y cada de las actividades propuestas en el aula. Hay ocasiones que aunque tratas de evitar el conductismo en clase, terminas por ser conductista al abordar ciertos contenidos en los diseños curriculares y que por cuestión de tiempos, es difícil que los alumnos reflexionen por sí mismos sobre esos aspectos. Considero importante que como docentes seamos congruentes en la planeación, desarrollo y evaluación de nuestras clases y no nos quedemos en el nivel escolar, sino que motivemos a nuestros alumnos a participar activamente en clase.
A veure, com en tot, no crec que sigui possible ser 100% fidel a la mateixa teoria per sempre més a la vida, perquè dubto que existeixi la "teoria total". Ara direm el tòpic aquell que en la diversitat hi ha l'equilibri, i la bellesa, i que nosaltres podem agafar el que més ens convingui a cada situació. No dic que naveguem sense rumb, ja sé que per manejar 40 nens hormonalment saturats s'ha de tenir una arma ferma, però segur que segons cada cas, i etapa, ens anirà millor una cosa que una altra.
És a dir que sí, a mi la idea d'agafar un tastet d'aquí i un tastet d'allà deu ser la que, a la pràctica, apliquen la majoria de professors. Però clar, sempre hi ha puristes.
Publicar un comentario