Tasca 2 - Teories lingüístiques en l'ensenyament de llengües

La veritat és que em resulta força difícil reconèixer les teories en què s’han basat els professors i professores de llengües que he tingut fins ara. De fet, tal com he llegit al blog d’algun company, ni tan sols recordo ben bé com van ser els meus inicis en cadascuna de les llengües que conec, com tampoc la metodologia que seguia el professorat a l’hora d’impartir les classes.

De totes maneres, el que sí que crec –humil opinió– és que la millor teoria a l’hora d’ensenyar una llengua és, precisament, deixar de banda les teories. Al meu parer, cada llengua és un món i, per tant, resulta molt difícil voler generalitzar un model deixant de banda les característiques pròpies de cada llengua.

Un exemple: vistes les explicacions dutes a terme tan a la classe de teoria com a la classe de pràctica, m’he adonat que segurament l’aprenentatge propi de totes i cadascuna de les llengües que conec s’ha basat més aviat en un model generativista que no pas en un d’estructuralista –cosa que a priori sembla una gran sort!–. Amb tot, i ara penso en l’anglès o el francès, quina metodologia és la que segueix generalment el professorat a l’hora d’ensenyar, respectivament, els irregular verbs i els subjuntius de quelques verbes? Suposo que hi haurà força gent que va seguir el mateix modus operandi que jo en l’aprenentatge d’aquests llistats de verbs: memoritzar, memoritzar i... ah si! Repetir com un lloro fins a la sacietat.

Segurament n’hi haurà que pensaran que existeixen maneres millors d’ensenyar aquests llistats de casos “excèntrics”, però jo, personalment, trobo que, tractant-se de llistes tancades i no gaire extenses –gràcies a déu!–, la manera més ràpida i efectiva era allò tan típic de: “Memoritzeu els 10 primers verbs per dijous”, i així successivament... De fet, encara avui dia només de llegir to be ja recito mentalment “was, were, been”, i així amb tota la resta de verbs. Senyal que aquell procediment típicament estructuralista va donar els seus fruits, no?

Tota aquesta “paragrafada” (observo, capcot, que l’ampliació del DIEC no preveu aquest neologisme L) serveix per defensar –amb matisos– els procediments estructuralistes en l’aprenentatge i ensenyament de llengües. De fet, arran de les explicacions que s’han dut a terme a classe –i potser ha estat una impressió massa subjectiva–, m’ha semblat que el dolent de la pel·lícula en el camp de les teories lingüístiques és l’estructuralisme, sota l’ombra allargada del generativisme. Al meu parer, és evident que com menys canònic i més dinàmic sigui l’aprenentatge d’una llengua, millor resultarà per l’alumnat; amb tot, però, cal no arraconar el fet que sovint –i n’hauríem d’estar ben agraïdes i agraïts– les llengües es mostren força mecàniques.

Sense anar més lluny: fa sis mesos, vaig començar a estudiar rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. El primer que sobta d’aquest idioma, i d’altres de la família eslava, és l’alfabet que empren. Solució per què va optar la professora? “Ah, per cert, l’alfabet ciríl·lic us el mireu a casa. La setmana vinent donaré per suposat que totes i tots ja el domineu.” Una setmana més tard totes les companyes i companys ja eren capaces i capaços de llegir i escriure –amb dificultats, i és clar– amb aquell manat de gargots.

Un procediment semblant a aquell single tan conegut:

“Ei-bi-si-di-i-ef-gi,
Eitx-ai-gei-quei-el-em-en,
Ou-pi-quiu-ar-es-ti-iu...”

Qui vol continuar?

L'aprenentatge de llengües en societats plurilingües

Us adjunto un altre document interessant, que segurament dóna compte que existeixin persones interessades a distorsionar tant la realitat com en el documental anterior. Es tracta d’un fragment del llibre El preu de ser catalans, de la Patrícia Gabancho (confio que no transgredeixi els drets d’autor del volum... que quedi entre nosaltres ;_) ).

Per tal d’entendre millor el text, tingueu en compte que es tracta d’una escriptora argentina (de fet, aquest punt és deduïble arran de les seves paraules), si més no, es tractava d’una visió més objectiva de la que podríem tenir els/les propis/pròpies catalans/es:


La relació de les persones amb les llengües és individual, però hi ha alguns trets generalitzables. Les persones que parles llengües dites universals acostument a ser més monolingües . Per exemple, els angloparlants, que creuen que poden anar pel món sencer sense cap més esforç, i de fet hi poden. Per exemple els francesos de fa unes poques dècades, que no parlaven res més que francès, perquè aquesta també havia estat una llengua imperial, i diplomàtica, i culta, i hi havia un implícit orgull en el fet de parlar només això: que vinguin els altres. Avui dia tot francès amb una mica de cultura fa de més i de menys.

A casa, com a totes les famílies de classe mitjana de Buenos Aires, l’anglès és moneda corrent. De fet, jo vaig, viure als Estats Units de petita, i això marca, però tots els meus amics se sabien fil per randa les cançons de rock anglosaxó, i ens en passàvem les lletres com qui res.

Em vaig criar en una època n la qual hi havia consciència plena que l’espanyol –el castellà, en diem els argentins– era un idioma de pobres: un idioma de losers, que encara no havien començat a ser migrants. No pas perdedors en la cultura (les cultures que parlen castellà han estat i són importants i excel·lents) sinó en la geopolítica i en l’economia.

Buenos Aires està ple de gallegos arribats fa cent anys, humils treballadors que han anat prosperant i que ara toquen tota l’escala social. El trànsit continuat d’hispans cap als Estats Units és un mirall d’aquell èxode primigeni; però també l’arribada d’espanyols del sud a Catalunya durant vint anys, del 1950 al 1970; i els cubans que fugen no tant de la dictadura com de la pobresa; i els llatins que ariben avui a Espanya.

Això, a Buenos Aires, ho teníem après visceralment: i per això els argentins parlen anglès i els espanyols, no.

Conec el cas d’una noia de Madrid que sí que el parla, l’anglès, i el parla tant que se’n va anar a treballar a una multinacional amb seu a París. Al cap de sis mesos, sis!, va renunciar al lloc de treball i va tornar a Madrid.
Acceptava que, durant les hores de feina tothom parlés en anglès, com estava acordat per contracte. Però no tolerava que, en sortir i anar a fer una copa, els companys francesos volguessin parlar en francès. Ella no sabia francès. I en sis mesos no va aprendre francès, tan a prop que el tenia. I se’n va tornar a Madrid.

Tinc la certesa que aquesta anècdota és impossible en la pell d’un català catalanoparlant. Els catalans són les persones més dúctils en l’aprenentatge de llengües, no només perquè tenen les neurones entrenades amb el bilingüisme, sinó perquè hi tenen l’aparell conceptual. Tenen les fronteres obertes.

Un català s’instal·la en una ciutat on es parlen quinze llengües i el primer dia, tot just arribat, s’asseu, s’arromanga i diu: molt bé, comencem amb la primera.

Sens dubte, em quedo amb la frase de "els catalans són les persones més dúctils en l’aprenentatge de llengües". Més enllà de representar una afirmació gens objectiva -o si més no no està formulada gaire objectivament-, el que comparteixo és el fet que les socitetats plurilingües són més aptes en l'aprenentatge de les llengües, a més d'estar més senbilitzades amb el que es podria definir com "consciència lingüística".

Apa, i doncs, què en penseu, de tot plegat?

PD: Bona proposta la de la Mònica de penjar fotos nostres als blogs. Així podrem saber qui és qui...

Carlos Canales, ciutadà de segona categoria

Vet aquí que la matinada de diumenge passat em vaig dedicar a escoltar un programa cultural que fan a l’emissora Onda Cero i que duu per nom ‘La rosa de los vientos’. És ben cert que avui dia cal anar amb peus de plom amb segons quines emissores nacionals si no vols acabar amb un atac de nervis, però la veritat és que fins aleshores havia trobat que tot el que deien els tertulians d’aquest programa era força assenyat i coherent. Lamentablement, resulta que de cop i volta va aparèixer damunt la taula el tema de la diversitat lingüística, i un dels tertulians, un tal Carlos Canales, va assegurar, entre d’altres moltes coses, que la diversitat lingüística representava tota una lacra per al món i que la llengua no representava cultura.

Si pogués us facilitaria el discurs que va emetre el sr. Canales en qüestió, però no m’ha estat possible trobar-lo enlloc. A canvi, us regalo un altre link força interessant que us conduirà cap a un documental que de ben segur –i per desgràcia– ja heu vist.

http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw

Es tracta d’un bon exemple de manipulació periodística de la situació del català a les aules i a la societat catalana.

Tasca 1 - Introducció a l'assignatura

Expectatives personals pel que fa a l’assignatura

Si he de ser franc, la raó principal per la qual vaig matricular aquesta assignatura respon al fet que figurés dins el pla d’assignatures que preveu la doble llicenciatura en Traducció i interpretació i Lingüística. Tanmateix, també s’hauria de tenir en compte que, de fet, els i les estudiants que cursem aquest itinerari acadèmic no tenim cap opció de triar cap de les assignatures que cursem, més enllà d’alguna d’optativa i d’aquelles matèries que vulguem cursar “d’a més a més” (que a cops cal tenir-ne ganes... vegeu pla Bolonya). En aquest sentit, doncs, potser el que m’hauria de plantejar en realitat és si també hauria matriculat aquesta assignatura si no se m’hi hagués obligat...

La meva experiència amb el món de l’ensenyament de llengües és força breu: fa un parell –balear– d’anys que imparteixo classes de repàs d’anglès i català a nens i nenes –o nois i noies– en edat de cursar l’ESO. Si n’hagués d’extreure alguna conclusió arran de la meva participació en aquestes classes, en destacaria una per damunt de la resta: ha refermat la meva voluntat de no dedicar-me al món de l’ensenyament de llengües (sempre que això em sigui possible, és clar).
De fet, i suposo que aquesta sensació és força compartida pels meus companys i companyes, a mesura que t’atanses al dia del judici final en la llicenciatura en Traducció i Interpretació, els i les semi-professionals d’aquesta pràctica ens adonem que en aquest camp “qui no corre vola”, i que, si volem guanyar un nombre “decent” de garrofes, els traductors i traductores hem d’estar oberts i obertes a altres pràctiques que puguin diferir lleument –o no– de la pura traducció. Així, una de les sortides més clares i millor senyalitzades en aquesta autopista sense límit de velocitat duu a una comarca anomenada Idiomes de Munt, amb ciutats tan atractives –o no– com ara Recepcionista, Guia de Museu i, per suposat, la capital: Profe d’Idiomes.

Així doncs, el que espero obtenir d’aquesta assignatura és un regal amb forma de parer nou, si més no pel que fa al món de l’ensenyament de llengües: m’agradaria que m’ajudés a convèncer-me que aquesta sortida pot ser tan atractiva com qualsevol altra i que, de fet, pot arribar a convertir-se en la meva vocació oculta (potser ara pixo massa alt...). Segurament, la meva manca d’interès pel camp de l’ensenyament de llengües respon al fet que totes les classes de repàs que he impartit han representat “càstigs” per al meu jove alumnat...

Jo, aprenent de llengües

La veritat és que tots els records que guardo de la meva experiència com a aprenent de llengües –estrangeres o no– són positius. Segurament, aquesta situació sigui deguda al fet que, com qualsevol nen o nena, només donava algun problema en aquelles matèries que no m’acabaven de fer el pes. En aquest sentit, doncs, en aquesta afirmació hi ha jugat un paper fonamental la meva afició pels idiomes i per les llengües en general.

La primera escola en què vaig ser matriculat estava ubicada a Barcelona, i es podria dir que pertanyia, en certa manera, a “l’antiga escola” (de fet, poc després que l’abandonés el centre va desaparèixer; si més no, les institucions pertinents es van encarregar de fer-hi una cara nova al seu organigrama). Així doncs, tenia classes tant en català com en castellà. S’hauria de tenir en compte que provenia d’una família catalanoparlant en què l’únic personatge que em parlava –a cops– en castellà era el meu avi. En aquest sentit, doncs, es podria dir que, en certa manera, el meu primer contacte amb el castellà es va produir en aquell centre de Professaurus Rex. Posteriorment, tots els centres en què he estat matriculat han ofert les seves classes majoritàriament en català.

Quant a les llengües estrangeres, des de sempre he cursat anglès (tant en classes complementàries com a la mateixa escola) i, des de l’ESO, francès (també en classes complementàries i a la mateixa escola). Si hagués de fer alguna valoració d’aquestes classes, comentaria el fet que, com és evident, m’eren molt més útils les classes complementàries (en grups reduïts, amb professors/es nadius/ves i en què regnava una “motivació general” ben palpable) que no pas les classes d’idiomes estrangers a l’escola i, posteriorment, a l’institut (massificades, amb professors/es de formació acadèmica qüestionable i en què es podia ensumar en l’ambient una apatia ben generalitzada).

Ja per acabar, definiria el perfil d’un bon professor o professora de llengües com el o la professional (trobo que hi ha gent que s’hi dedica que ja falla en aquest punt) d’aquest àmbit amb formació acadèmica notable en la llengua en qüestió i que és capaç de transmetre al seu alumnat tota la motivació i estima que sent ell/a mateix/a per la llengua de què és professor/a: trobo que la principal diferència entre un/a bon/a professor/a i un/a d’excel·lent és que als primers/es els agrada el que fan, mentre que els segons/es “s’ho estimen”.