Tasca 1 - Introducció a l'assignatura

Expectatives personals pel que fa a l’assignatura

Si he de ser franc, la raó principal per la qual vaig matricular aquesta assignatura respon al fet que figurés dins el pla d’assignatures que preveu la doble llicenciatura en Traducció i interpretació i Lingüística. Tanmateix, també s’hauria de tenir en compte que, de fet, els i les estudiants que cursem aquest itinerari acadèmic no tenim cap opció de triar cap de les assignatures que cursem, més enllà d’alguna d’optativa i d’aquelles matèries que vulguem cursar “d’a més a més” (que a cops cal tenir-ne ganes... vegeu pla Bolonya). En aquest sentit, doncs, potser el que m’hauria de plantejar en realitat és si també hauria matriculat aquesta assignatura si no se m’hi hagués obligat...

La meva experiència amb el món de l’ensenyament de llengües és força breu: fa un parell –balear– d’anys que imparteixo classes de repàs d’anglès i català a nens i nenes –o nois i noies– en edat de cursar l’ESO. Si n’hagués d’extreure alguna conclusió arran de la meva participació en aquestes classes, en destacaria una per damunt de la resta: ha refermat la meva voluntat de no dedicar-me al món de l’ensenyament de llengües (sempre que això em sigui possible, és clar).
De fet, i suposo que aquesta sensació és força compartida pels meus companys i companyes, a mesura que t’atanses al dia del judici final en la llicenciatura en Traducció i Interpretació, els i les semi-professionals d’aquesta pràctica ens adonem que en aquest camp “qui no corre vola”, i que, si volem guanyar un nombre “decent” de garrofes, els traductors i traductores hem d’estar oberts i obertes a altres pràctiques que puguin diferir lleument –o no– de la pura traducció. Així, una de les sortides més clares i millor senyalitzades en aquesta autopista sense límit de velocitat duu a una comarca anomenada Idiomes de Munt, amb ciutats tan atractives –o no– com ara Recepcionista, Guia de Museu i, per suposat, la capital: Profe d’Idiomes.

Així doncs, el que espero obtenir d’aquesta assignatura és un regal amb forma de parer nou, si més no pel que fa al món de l’ensenyament de llengües: m’agradaria que m’ajudés a convèncer-me que aquesta sortida pot ser tan atractiva com qualsevol altra i que, de fet, pot arribar a convertir-se en la meva vocació oculta (potser ara pixo massa alt...). Segurament, la meva manca d’interès pel camp de l’ensenyament de llengües respon al fet que totes les classes de repàs que he impartit han representat “càstigs” per al meu jove alumnat...

Jo, aprenent de llengües

La veritat és que tots els records que guardo de la meva experiència com a aprenent de llengües –estrangeres o no– són positius. Segurament, aquesta situació sigui deguda al fet que, com qualsevol nen o nena, només donava algun problema en aquelles matèries que no m’acabaven de fer el pes. En aquest sentit, doncs, en aquesta afirmació hi ha jugat un paper fonamental la meva afició pels idiomes i per les llengües en general.

La primera escola en què vaig ser matriculat estava ubicada a Barcelona, i es podria dir que pertanyia, en certa manera, a “l’antiga escola” (de fet, poc després que l’abandonés el centre va desaparèixer; si més no, les institucions pertinents es van encarregar de fer-hi una cara nova al seu organigrama). Així doncs, tenia classes tant en català com en castellà. S’hauria de tenir en compte que provenia d’una família catalanoparlant en què l’únic personatge que em parlava –a cops– en castellà era el meu avi. En aquest sentit, doncs, es podria dir que, en certa manera, el meu primer contacte amb el castellà es va produir en aquell centre de Professaurus Rex. Posteriorment, tots els centres en què he estat matriculat han ofert les seves classes majoritàriament en català.

Quant a les llengües estrangeres, des de sempre he cursat anglès (tant en classes complementàries com a la mateixa escola) i, des de l’ESO, francès (també en classes complementàries i a la mateixa escola). Si hagués de fer alguna valoració d’aquestes classes, comentaria el fet que, com és evident, m’eren molt més útils les classes complementàries (en grups reduïts, amb professors/es nadius/ves i en què regnava una “motivació general” ben palpable) que no pas les classes d’idiomes estrangers a l’escola i, posteriorment, a l’institut (massificades, amb professors/es de formació acadèmica qüestionable i en què es podia ensumar en l’ambient una apatia ben generalitzada).

Ja per acabar, definiria el perfil d’un bon professor o professora de llengües com el o la professional (trobo que hi ha gent que s’hi dedica que ja falla en aquest punt) d’aquest àmbit amb formació acadèmica notable en la llengua en qüestió i que és capaç de transmetre al seu alumnat tota la motivació i estima que sent ell/a mateix/a per la llengua de què és professor/a: trobo que la principal diferència entre un/a bon/a professor/a i un/a d’excel·lent és que als primers/es els agrada el que fan, mentre que els segons/es “s’ho estimen”.