La veritat és que em resulta força difícil reconèixer les teories en què s’han basat els professors i professores de llengües que he tingut fins ara. De fet, tal com he llegit al blog d’algun company, ni tan sols recordo ben bé com van ser els meus inicis en cadascuna de les llengües que conec, com tampoc la metodologia que seguia el professorat a l’hora d’impartir les classes.
De totes maneres, el que sí que crec –humil opinió– és que la millor teoria a l’hora d’ensenyar una llengua és, precisament, deixar de banda les teories. Al meu parer, cada llengua és un món i, per tant, resulta molt difícil voler generalitzar un model deixant de banda les característiques pròpies de cada llengua.
Un exemple: vistes les explicacions dutes a terme tan a la classe de teoria com a la classe de pràctica, m’he adonat que segurament l’aprenentatge propi de totes i cadascuna de les llengües que conec s’ha basat més aviat en un model generativista que no pas en un d’estructuralista –cosa que a priori sembla una gran sort!–. Amb tot, i ara penso en l’anglès o el francès, quina metodologia és la que segueix generalment el professorat a l’hora d’ensenyar, respectivament, els irregular verbs i els subjuntius de quelques verbes? Suposo que hi haurà força gent que va seguir el mateix modus operandi que jo en l’aprenentatge d’aquests llistats de verbs: memoritzar, memoritzar i... ah si! Repetir com un lloro fins a la sacietat.
Segurament n’hi haurà que pensaran que existeixen maneres millors d’ensenyar aquests llistats de casos “excèntrics”, però jo, personalment, trobo que, tractant-se de llistes tancades i no gaire extenses –gràcies a déu!–, la manera més ràpida i efectiva era allò tan típic de: “Memoritzeu els 10 primers verbs per dijous”, i així successivament... De fet, encara avui dia només de llegir to be ja recito mentalment “was, were, been”, i així amb tota la resta de verbs. Senyal que aquell procediment típicament estructuralista va donar els seus fruits, no?
Tota aquesta “paragrafada” (observo, capcot, que l’ampliació del DIEC no preveu aquest neologisme L) serveix per defensar –amb matisos– els procediments estructuralistes en l’aprenentatge i ensenyament de llengües. De fet, arran de les explicacions que s’han dut a terme a classe –i potser ha estat una impressió massa subjectiva–, m’ha semblat que el dolent de la pel·lícula en el camp de les teories lingüístiques és l’estructuralisme, sota l’ombra allargada del generativisme. Al meu parer, és evident que com menys canònic i més dinàmic sigui l’aprenentatge d’una llengua, millor resultarà per l’alumnat; amb tot, però, cal no arraconar el fet que sovint –i n’hauríem d’estar ben agraïdes i agraïts– les llengües es mostren força mecàniques.
Sense anar més lluny: fa sis mesos, vaig començar a estudiar rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. El primer que sobta d’aquest idioma, i d’altres de la família eslava, és l’alfabet que empren. Solució per què va optar la professora? “Ah, per cert, l’alfabet ciríl·lic us el mireu a casa. La setmana vinent donaré per suposat que totes i tots ja el domineu.” Una setmana més tard totes les companyes i companys ja eren capaces i capaços de llegir i escriure –amb dificultats, i és clar– amb aquell manat de gargots.
Un procediment semblant a aquell single tan conegut:
De totes maneres, el que sí que crec –humil opinió– és que la millor teoria a l’hora d’ensenyar una llengua és, precisament, deixar de banda les teories. Al meu parer, cada llengua és un món i, per tant, resulta molt difícil voler generalitzar un model deixant de banda les característiques pròpies de cada llengua.
Un exemple: vistes les explicacions dutes a terme tan a la classe de teoria com a la classe de pràctica, m’he adonat que segurament l’aprenentatge propi de totes i cadascuna de les llengües que conec s’ha basat més aviat en un model generativista que no pas en un d’estructuralista –cosa que a priori sembla una gran sort!–. Amb tot, i ara penso en l’anglès o el francès, quina metodologia és la que segueix generalment el professorat a l’hora d’ensenyar, respectivament, els irregular verbs i els subjuntius de quelques verbes? Suposo que hi haurà força gent que va seguir el mateix modus operandi que jo en l’aprenentatge d’aquests llistats de verbs: memoritzar, memoritzar i... ah si! Repetir com un lloro fins a la sacietat.
Segurament n’hi haurà que pensaran que existeixen maneres millors d’ensenyar aquests llistats de casos “excèntrics”, però jo, personalment, trobo que, tractant-se de llistes tancades i no gaire extenses –gràcies a déu!–, la manera més ràpida i efectiva era allò tan típic de: “Memoritzeu els 10 primers verbs per dijous”, i així successivament... De fet, encara avui dia només de llegir to be ja recito mentalment “was, were, been”, i així amb tota la resta de verbs. Senyal que aquell procediment típicament estructuralista va donar els seus fruits, no?
Tota aquesta “paragrafada” (observo, capcot, que l’ampliació del DIEC no preveu aquest neologisme L) serveix per defensar –amb matisos– els procediments estructuralistes en l’aprenentatge i ensenyament de llengües. De fet, arran de les explicacions que s’han dut a terme a classe –i potser ha estat una impressió massa subjectiva–, m’ha semblat que el dolent de la pel·lícula en el camp de les teories lingüístiques és l’estructuralisme, sota l’ombra allargada del generativisme. Al meu parer, és evident que com menys canònic i més dinàmic sigui l’aprenentatge d’una llengua, millor resultarà per l’alumnat; amb tot, però, cal no arraconar el fet que sovint –i n’hauríem d’estar ben agraïdes i agraïts– les llengües es mostren força mecàniques.
Sense anar més lluny: fa sis mesos, vaig començar a estudiar rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. El primer que sobta d’aquest idioma, i d’altres de la família eslava, és l’alfabet que empren. Solució per què va optar la professora? “Ah, per cert, l’alfabet ciríl·lic us el mireu a casa. La setmana vinent donaré per suposat que totes i tots ja el domineu.” Una setmana més tard totes les companyes i companys ja eren capaces i capaços de llegir i escriure –amb dificultats, i és clar– amb aquell manat de gargots.
Un procediment semblant a aquell single tan conegut:
“Ei-bi-si-di-i-ef-gi,
Eitx-ai-gei-quei-el-em-en,
Ou-pi-quiu-ar-es-ti-iu...”
Eitx-ai-gei-quei-el-em-en,
Ou-pi-quiu-ar-es-ti-iu...”
Qui vol continuar?
3 comentarios:
"vi, dabeliu, ex, wai, zeeet".
Hehe...
Estoy totalmente de acuerdo en que un poco de teoría no hace daño a nadie. Además, hay fórmulas para que puedas aprender las cosas de modo mínimamente ameno, como con la cancioncita del abecedario.
Creo que los profesores deberían amoldarse a las necesidades de los alumnos, y no seguir al pie de la letra teorías de renombrados lingüistas que pueden no funcionar con sus alumnos.
Creo, sinceramente, que no siempre se puede confiar en la memoria, ya ves lo que dice Miguel de Cervantes Saavedra en relación con la memoria: ¡Oh, memoria, enemiga mortal de mi descanso! Es cierto la memoria ayuda muchísimo, pero hay otros factores que agilizan la enseñanza, ¿cómo ves?
Gilmar,
En realitat el que pretenia defensar amb el que he escrit és que no es pot optar únicament per una metodologia, sinó més aviat establir-ne una de nova -mixta, és clar.
Tens tota la raó que no només ens podem refiar de la memòria, tot i que hi juga un paper força important!
Publicar un comentario