L'aprenentatge de llengües en societats plurilingües

Us adjunto un altre document interessant, que segurament dóna compte que existeixin persones interessades a distorsionar tant la realitat com en el documental anterior. Es tracta d’un fragment del llibre El preu de ser catalans, de la Patrícia Gabancho (confio que no transgredeixi els drets d’autor del volum... que quedi entre nosaltres ;_) ).

Per tal d’entendre millor el text, tingueu en compte que es tracta d’una escriptora argentina (de fet, aquest punt és deduïble arran de les seves paraules), si més no, es tractava d’una visió més objectiva de la que podríem tenir els/les propis/pròpies catalans/es:


La relació de les persones amb les llengües és individual, però hi ha alguns trets generalitzables. Les persones que parles llengües dites universals acostument a ser més monolingües . Per exemple, els angloparlants, que creuen que poden anar pel món sencer sense cap més esforç, i de fet hi poden. Per exemple els francesos de fa unes poques dècades, que no parlaven res més que francès, perquè aquesta també havia estat una llengua imperial, i diplomàtica, i culta, i hi havia un implícit orgull en el fet de parlar només això: que vinguin els altres. Avui dia tot francès amb una mica de cultura fa de més i de menys.

A casa, com a totes les famílies de classe mitjana de Buenos Aires, l’anglès és moneda corrent. De fet, jo vaig, viure als Estats Units de petita, i això marca, però tots els meus amics se sabien fil per randa les cançons de rock anglosaxó, i ens en passàvem les lletres com qui res.

Em vaig criar en una època n la qual hi havia consciència plena que l’espanyol –el castellà, en diem els argentins– era un idioma de pobres: un idioma de losers, que encara no havien començat a ser migrants. No pas perdedors en la cultura (les cultures que parlen castellà han estat i són importants i excel·lents) sinó en la geopolítica i en l’economia.

Buenos Aires està ple de gallegos arribats fa cent anys, humils treballadors que han anat prosperant i que ara toquen tota l’escala social. El trànsit continuat d’hispans cap als Estats Units és un mirall d’aquell èxode primigeni; però també l’arribada d’espanyols del sud a Catalunya durant vint anys, del 1950 al 1970; i els cubans que fugen no tant de la dictadura com de la pobresa; i els llatins que ariben avui a Espanya.

Això, a Buenos Aires, ho teníem après visceralment: i per això els argentins parlen anglès i els espanyols, no.

Conec el cas d’una noia de Madrid que sí que el parla, l’anglès, i el parla tant que se’n va anar a treballar a una multinacional amb seu a París. Al cap de sis mesos, sis!, va renunciar al lloc de treball i va tornar a Madrid.
Acceptava que, durant les hores de feina tothom parlés en anglès, com estava acordat per contracte. Però no tolerava que, en sortir i anar a fer una copa, els companys francesos volguessin parlar en francès. Ella no sabia francès. I en sis mesos no va aprendre francès, tan a prop que el tenia. I se’n va tornar a Madrid.

Tinc la certesa que aquesta anècdota és impossible en la pell d’un català catalanoparlant. Els catalans són les persones més dúctils en l’aprenentatge de llengües, no només perquè tenen les neurones entrenades amb el bilingüisme, sinó perquè hi tenen l’aparell conceptual. Tenen les fronteres obertes.

Un català s’instal·la en una ciutat on es parlen quinze llengües i el primer dia, tot just arribat, s’asseu, s’arromanga i diu: molt bé, comencem amb la primera.

Sens dubte, em quedo amb la frase de "els catalans són les persones més dúctils en l’aprenentatge de llengües". Més enllà de representar una afirmació gens objectiva -o si més no no està formulada gaire objectivament-, el que comparteixo és el fet que les socitetats plurilingües són més aptes en l'aprenentatge de les llengües, a més d'estar més senbilitzades amb el que es podria definir com "consciència lingüística".

Apa, i doncs, què en penseu, de tot plegat?

PD: Bona proposta la de la Mònica de penjar fotos nostres als blogs. Així podrem saber qui és qui...